Manifest 8 de març, Dia Internacional de la Dona
Les dones tornen a ser les que aguantaran el cop de la crisi econòmica: fins quan?
Aquest 8 de març ens arriba marcat per la crisi que ens envolta i que la trobem a tot arreu. La crisi afecta les filles i els fills de les persones que es queden a l’atur, els ajuts que estaven rebent es retallen, l’escola que havien començat a construir al barri s’ha aturat... A tota Europa i a Catalunya, la resposta a la crisi es homogènia: retallades als serveis socials.
En lloc d’articular marc legals i d’iniciar processos per poder regular i governar els mercats i estaments financers que ens han portat a aquesta situació, en lloc de legislar per reduir les desigualtats socials que la crisi està provocant, en lloc de limitar els sous d’alts càrrecs executius dels bancs, la resposta dels/de les representants polítics/ques és la de retallar la despesa social.
Les retallades estan afectant de forma significativa l’Ajut Oficial al Desenvolupament (AOD). L’argument és fàcil i demagògic: “Si no tenim diners per poder cobrir les necessitats dels nostres, per què enviar diners fora?”. Aquest argument no és representatiu de la realitat. L’any 2009, l’AOD de l’Estat espanyol va ser de 4.728 milions de euros 4.728 milions de euros*; aquell mateix any, l’Estat espanyol va dedicar 50.000 milions d’euros a “salvar” els bancs i els mercats financers. És a dir, l’AOD va representar un 9,45% dels diners que van a anar a entitats com la Caixa, Banc de Santander, BBVA, etc. A Catalunya, el nou govern encara no ha decidit si mantindrà els 64 milions d’euros d’ajut al desenvolupament per al 2011.
Si bé la reducció en els pressuposts dels serveis socials afecta especialment les capes de la població amb menys poder econòmic i, per definició, els que més necessiten aquests serveis, les dades ja han demostrat en darreres ocasions que quan s’aplica la tisora als serveis socials qui paga la factura de forma més significativa són les dones, les quals han de dedicar el seu temps a cobrir aquests serveis amb la família i la comunitat. Són les dones les que han de reduir jornades de treball, o deixar el lloc de treball, per poder cuidar els més petits i els més grans
de la casa, són les dones les que han de fer dos o tres torns a la feina, tots ells a l'economia submergida sense cotitzar a la seguretat social ni gaudir de drets socials, per poder quadrar els comptes a final de més.
Als països del Sud van ser fonamentalment les dones les que als anys 80 van aguantar el cop dels Programes d’Ajust Estructural el quals van desmantellar la llavors feble estructura social i estatal que tenien aquests països. Avui, després de tres dècades de corrupció tolerada (i en alguns casos fomentada) pels països donants, la SIDA i la sistemàtica explotació de les persones treballadores per part de les multinacionals que van aterrar a aquests països gràcies a aquells Plans d’Ajust, les dones tornen a ser les que de manera més forta absorbiran l’impacte de la crisi.
Seran elles les que sortiran de les fabriques per fer la mateixa feina des de casa per menys sou i sense cap benefici social. Seran elles les que hauran de mantenir les seves famílies. Seran elles les que hauran de tornar al seu país després d’anys a Europa treballant en feines poc qualificades i precàries per poder enviar a casa més de la meitat del sou per pagar l’educació de les seves filles. Seran elles les que caiguin a les xarxes d'explotació sexual o de tràfic de persones. I seran elles les que veuran com, un altre cop, les seves filles no aniran a l’escola perquè s’ha de prioritzar la despesa familiar en favor del germà, perquè ell sí tindrà més oportunitats malgrat la crisi.
Aquest 8 de març ens preguntem, fins quan tolerarem aquesta situació? És ara quan deixarem de considerar l’ajut al desenvolupament com una propina que es fa en època de vaques grosses i no com una obligació moral i de justícia social? No és ara quan canviarem aquest sistema econòmic que crea desigualtats i que està basat que siguin les poblacions més desfavorides que paguin la factura quan les coses surten malament i, en particular, les dones? La resposta està a les nostres mans. Sense una transformació del sistema que articuli relacions de treball més igualitàries, que organitzi processos de presa de decisions oberts en què les dones tinguin el pes equivalent a la seva aportació (formal i informal) al sistema econòmic, i que prioritzi per davant de qualsevol altra qüestió la reducció i eliminació de les desigualtats socials al món, tindrem més crisi, més pobresa i més desigualtat. I les dones continuaran pagant la factura.
Les ONGD assumim el nostre compromís de lluitar contra les desigualtats socials, econòmiques i polítiques que s’estan generant en aquest sistema econòmic. I cridem un i altre cop, sense igualtat per a les dones i sense equitat de gènere no hi ha cap desenvolupament possible, ni aquí ni en qualsevol lloc del món. És ara que volem i que actuem!
* Font: Estadístiques del Comitè d’Ajut al Desenvolupament, OCDE.http :// www . oecd . org / dataoecd /50/17/5037721. htm
