9/3/11

SI NO ÉS ARA, QUAN?


Manifest 8 de març, Dia Internacional de la Dona

Les dones tornen a ser les que aguantaran el cop de la crisi econòmica: fins quan?

Aquest 8 de març ens arriba marcat per la crisi que ens envolta i que la trobem a tot arreu. La crisi afecta les filles i els fills de les persones que es queden a l’atur, els ajuts que estaven rebent es retallen, l’escola que havien començat a construir al barri s’ha aturat... A tota Europa i a Catalunya, la resposta a la crisi es homogènia: retallades als serveis socials.
En lloc d’articular marc legals i d’iniciar processos per poder regular i governar els mercats i estaments financers que ens han portat a aquesta situació, en lloc de legislar per reduir les desigualtats socials que la crisi està provocant, en lloc de limitar els sous d’alts càrrecs executius dels bancs, la resposta dels/de les representants polítics/ques és la de retallar la despesa social.

Les retallades estan afectant de forma significativa l’Ajut Oficial al Desenvolupament (AOD). L’argument és fàcil i demagògic: “Si no tenim diners per poder cobrir les necessitats dels nostres, per què enviar diners fora?”. Aquest argument no és representatiu de la realitat. L’any 2009, l’AOD de l’Estat espanyol va ser de 4.728 milions de euros 4.728 milions de euros*; aquell mateix any, l’Estat espanyol va dedicar 50.000 milions d’euros a “salvar” els bancs i els mercats financers. És a dir, l’AOD va representar un 9,45% dels diners que van a anar a entitats com la Caixa, Banc de Santander, BBVA, etc. A Catalunya, el nou govern encara no ha decidit si mantindrà els 64 milions d’euros d’ajut al desenvolupament per al 2011.

Si bé la reducció en els pressuposts dels serveis socials afecta especialment les capes de la població amb menys poder econòmic i, per definició, els que més necessiten aquests serveis, les dades ja han demostrat en darreres ocasions que quan s’aplica la tisora als serveis socials qui paga la factura de forma més significativa són les dones, les quals han de dedicar el seu temps a cobrir aquests serveis amb la família i la comunitat. Són les dones les que han de reduir jornades de treball, o deixar el lloc de treball, per poder cuidar els més petits i els més grans
de la casa, són les dones les que han de fer dos o tres torns a la feina, tots ells a l'economia submergida sense cotitzar a la seguretat social ni gaudir de drets socials, per poder quadrar els comptes a final de més.

Als països del Sud van ser fonamentalment les dones les que als anys 80 van aguantar el cop dels Programes d’Ajust Estructural el quals van desmantellar la llavors feble estructura social i estatal que tenien aquests països. Avui, després de tres dècades de corrupció tolerada (i en alguns casos fomentada) pels països donants, la SIDA i la sistemàtica explotació de les persones treballadores per part de les multinacionals que van aterrar a aquests països gràcies a aquells Plans d’Ajust, les dones tornen a ser les que de manera més forta absorbiran l’impacte de la crisi.

Seran elles les que sortiran de les fabriques per fer la mateixa feina des de casa per menys sou i sense cap benefici social. Seran elles les que hauran de mantenir les seves famílies. Seran elles les que hauran de tornar al seu país després d’anys a Europa treballant en feines poc qualificades i precàries per poder enviar a casa més de la meitat del sou per pagar l’educació de les seves filles. Seran elles les que caiguin a les xarxes d'explotació sexual o de tràfic de persones. I seran elles les que veuran com, un altre cop, les seves filles no aniran a l’escola perquè s’ha de prioritzar la despesa familiar en favor del germà, perquè ell sí tindrà més oportunitats malgrat la crisi.

Aquest 8 de març ens preguntem, fins quan tolerarem aquesta situació? És ara quan deixarem de considerar l’ajut al desenvolupament com una propina que es fa en època de vaques grosses i no com una obligació moral i de justícia social? No és ara quan canviarem aquest sistema econòmic que crea desigualtats i que està basat que siguin les poblacions més desfavorides que paguin la factura quan les coses surten malament i, en particular, les dones? La resposta està a les nostres mans. Sense una transformació del sistema que articuli relacions de treball més igualitàries, que organitzi processos de presa de decisions oberts en què les dones tinguin el pes equivalent a la seva aportació (formal i informal) al sistema econòmic, i que prioritzi per davant de qualsevol altra qüestió la reducció i eliminació de les desigualtats socials al món, tindrem més crisi, més pobresa i més desigualtat. I les dones continuaran pagant la factura.

Les ONGD assumim el nostre compromís de lluitar contra les desigualtats socials, econòmiques i polítiques que s’estan generant en aquest sistema econòmic. I cridem un i altre cop, sense igualtat per a les dones i sense equitat de gènere no hi ha cap desenvolupament possible, ni aquí ni en qualsevol lloc del món. És ara que volem i que actuem!
* Font: Estadístiques del Comitè d’Ajut al Desenvolupament, OCDE.http :// www . oecd . org / dataoecd /50/17/5037721. htm

3/3/11

“Caixes d’Estalvis i Desenvolupament al Sud”


En ple procés de reestructuració forçada del sistema financer espanyol, us oferim aquest estudi sobre les Caixes d’Estalvis de l’estat i el seu vincle amb el desenvolupament als Països del Sud (altrament dits països empobrits).
Un vincle que, com podreu veure, va bastant més enllà dels projectes de cooperació internacional finançats per l’Obra Social de les caixes i produeix efectes de caire totalment oposat.

La relació de les Caixes d’Estalvis catalanes i espanyoles amb actors d’anticooperació al Sud (empreses contaminants, vulneradores de drets humans, armamentístiques) i també al Nord (especulació immobiliària) és un clar indicador de la direcció que han pres en les darreres dècades aquestes entitats, que s’han anat allunyant progressivament del seu esperit fundacional (vocació social, inclusió financera, arrelament al territori) i s’acosten a la bancarització definitiva, avui en dia encara més propera gràcies a la Nova Llei de Caixes i el context de crisi financera mundial.

Com a persones estalviadores o inversores, ens ofereixen més garanties les caixes que els bancs, en el cas que la nostra ètica vulgui evitar perjudicis als pobles del Sud? Són les Finances Ètiques les hereves del model original de Caixes d’Estalvis? Aquestes són algunes de les preguntes que voldríem plantejar -i eventualment respondre- en aquest estudi que teniu entre mans.


"Caixes d´Estalvis i desenvolupament al Sud", Febrer 2011, 64 pàgs.
Edita: SETEM
Autoria: Jesús Carrión i Joan Pi (ODG), Jordi Marí (FETS) i Victor Maeso (SETEM)

Descarrega´t l´informe en català en PDF (1,9 MB) i sota llicència Creative Commons

25/1/11

Crisi, crisi, crisi... Però saps quina és la veritat de la despesa militar espanyola?

Justícia i Pau presenta l’informe “La veritat de la despesa militar espanyola 2011. Despesa i R+D en temps de crisi”

L’informe, que analitza el pressupost de defensa de l’Estat espanyol per a l’any 2011, constata que malgrat la crisi econòmica, el Govern central “opta per continuar privilegiant la despesa militar per sobre de les despeses socials, com ara la sanitat i l’educació, que veuen reduïts els seus pressupostos en superior quantia que el militar”.

El pressupost inicial del Ministeri de Defensa per a l’any 2011 ascendeix a 8.560,09 milions d’euros i suposa, segons el Govern, una disminució del 7% respecte a l’any 2010. Però
segons l’informe de Justícia i Pau, i tenint en compte que hi ha partides militars repartides per altres ministeris, la despesa militar total és bastant més elevada i arriba a 17.244,75 milions d’euros. Com ha constatat l’ONG els darrers anys, la liquidació del pressupost augmenta cada any entre un 10% i un 15%.

A banda del pressupost destinat a despesa militar, el govern central
ha estat criticat recentment per diverses ONG per vendre armament a països que es troben en conflicte o que vulneren els drets humans, saltant-se així les seves pròpies lleis.
El 2009, Espanya va exportar armament per 925 milions d’euros, mantenint-se en el sisè lloc del rànquing de països exportadors d’armament. Entre els països receptors es troben Israel, Colòmbia, EEUU i el Marroc.

Anuncis de retallades: ajuden a disminuir les diferències, les mantenen o les incrementen?

Hem començat l’any amb anuncis de retallades del nou Govern molt abans que presentin formalment els pressupostos. Aquests anuncis s’afegeixen a les decisions ja preses en molts ajuntaments i ens preparen per els temps difícils que vindran. Sembla que les causes d’aquesta crisi són ja cosa del passat i ara només cal gestionar amb eficàcia la caixa més buida. Com que no hi ha diners i les partides més grans son les més difícils de retallar, llavors es comença per allò que sembla més fàcil, independentment de que sigui el més ètic o el més sensat.

Lamentablement, la por i la incertesa ens fan mirar aquell que necessita suport o assistència com si fos culpable de la seva situació, i veiem amb neguit com agafen força alguns discursos ben perillosos. Ens han anat sembrant una llavor que ens fa pensar, quan parlem de crisi, en qui necessita assistència, en l’immigrant, en qui requereix atencions especials perquè requereixen un esforç econòmic diferencial respecte a nosaltres, en lloc de pensar en el culpables i responsables de la crisi.

Si mirem el que val cadascun dels 89 caça-bombarders que ha comprat l’exèrcit espanyol entendrem que ens estant enganyant ben enganyats!! ! Amb nomes 21 d’aquest caça-bombarders Espanya arribaria al 0,7% que mai no ha assolit!!

Quan es defineixin els pressupostos pregunteu-vos si les decisions preses ajuden a disminuir les diferències que hi ha entre tothom, si les mantenen o les incrementen. Potser ens amoïna la pobresa, però el que ens ha de preocupar de veritat són les diferències. Per això els diners de cooperació no són prescindibles. La política de cooperació és una política de redistribució i de llarg termini perquè és una política de reconeixement mutu, de veure els altres, i que ens vegin.




21/1/11

Camps de Solidaritat 2011

Benvolguts amics i amigues,

Un any més, Dincat i Setem-Catalunya t’ofereixen la possibilitat de conèixer de primera mà la realitat dels països del Sud i de les organitzacions que hi treballen amb l’objectiu d’assolir una vida més digna i la defensa dels drets de les persones amb discapacitat.

L’objectiu dels camps de solidaritat és formar-te, conèixer la realitat dels països del Sud des de la pròpia experiència. Els camps t’ofereixen la possibilitat de compartir amb l’associació Los Pipitos, dedicada al col·lectiu de persones amb discapacitat intel·lectual a Nicaragua, col·laborant en les seves tasques i convivint amb la seva gent.

D’aquesta manera pretenem promoure transformacions personals i col·lectives per aconseguir un món més just i solidari. Perquè la tasca de difusió, sensibilització i mobilització social de les nostres entitats no es limita per àmbits geogràfics.

Per participar als camps cal ser major de 21 anys, i participar en un cicle de formació i participació previ a l’estada a Nicaragua. El període d’inscripció per enguany finalitza a finals de febrer.

Si esteu interessats/ades i voleu més informació, no dubteu en contactar-nos: Noemí Cortés, Programa de Cooperació Internacional
93.490.16.88
ncortes@dincat.cat